EL PREMI LLIBRETER DES DE L'ALTRA BANDA DE LA TANCA

El dia ja es preveia complicat: han tocat les vuit i encara ronda gent per la botiga.

En ple Juny (el mes més ingrat de l'any pels llibreters), demanar als pocs clients que encara ronden que s'afanyin en triar, és una temeritat tal com està el mercat.

Però això no era el que més ens amoïnava: arribar a una hora raonable, si (la mitja horeta on parlen les autoritats era perfectament prescindible) .

Arribar a dos quarts i trobar-te les portes tancades, quatre senyors amb cara de pomes agres com a personal de seguretat barrant el pas i la gent fora: NO TÉ PREU

Ens diuen que està ple, de res serveix la invitació que tenim a la mà, i, malgrat no ho posi en lloc ni hi havia cap sistema per confirmar l'assistència, l'aforament és limitat:  

NO PODEM ENTRAR 

Incrèdules e ingènues, havíem donat per fet que aquella era una festa per a nosaltres, i aquelles qui es van afanyar en tancar la barraca puntuals, el temps del trajecte les va deixar fora.

A no ser que siguis en Sergi Lòpez, que va arribar tard i tothom li va perdonar*

Rere la tanca algunes twitejaven furiosament la seva indignació, d'altres, entre elles una premiada, intentava fer-se escoltar i, no ho sé del cert, em sembla que va acabar entrant.

Mitja hora més tard i ja en formació de grup consolidat,vam invair una terrassa, on la cervesa (pagant) va córrer gola avall: nou persones, llibreteres, bibliotecàries, representants, editores... curiosament tot dones i ningú no sembla estrany: riuen i parlen entre sí, de tant en tant, per a totes-

Expliquen on o en què estan treballant,..

 Qui ha guanyat? pregunta una

el del barret- contesta una altra

AQUEST BARRET NO ÉS MEU! crida la Fina

És teu? li pregunta una

Sí, és meu,però no el barret!

Riuen totes, parlen de llibres, s'obre una bossa, en surten un parell que van a petar a la taula, van de mà en mà on són fruit de llambregades famolenques de paper tintat, i tornen a la bossa mentre les noies segueixen preguntant-se quí es quí i quin és el seu paper en el món del llibre.

Moltes ja es coneixien personalment, d'altres, fins ara només al ciberespai, però ningú es fa estrany.

Passa el temps i es va afegint gent nova en la mesura que eren rebutjats pels nostres coneguts ·agents de seguretat", molts d'ells magnífics secundaris (distribuïdors o els seus representants, principalment)

De sobte, sona el telf: el nostre enviat especial a la porta (dona també) ens diu que ara ens deixaran entrar, així que paguem, tornem a la porta i som rebutjades novament: La festa està a punt d'acabar, a les deu ha de estar tothom fora...

A LES DEU???? 

AIXÒ M'HO FEIA MA MARE QUAN ENCARA ERA MENOR!!!!!!!!

El cartell ens va confondre: el disseny, el tipus d'activitats variades i engrescadores era més propi d'una festa Moritz, aquelles on sempre hi ha un lloc per a tu, encara que la cervesa corri a compte dels assistents, però on et sents ben rebut.

Era una festa Damm, i en sortir-hi els assistents, noves i conegudes cares es van anar afegint al grup per explicar-nos cóm havia anat mentre buscàvem un lloc per sopar on encabir-nos, evidentment, el mundial estava de pantalla present i el menjar, sense picant, no valia res, però això no ens va enterbolir l'humor, és més, com cridats per una força major, part dels assistents, com el de la 22, la Broggi, l'Oblit, la Dòria,...van anar apareixent al racó del fumador, en plena nit i, de nou, enmig del carrer...

Va tocar la mitja nit, i l'hora d'anar a casa, una mica enyorats pel que podria haver estat: un motiu de trobada on tothom hi té cabuda, tot just abans de que arribi l'estiu, amb bona conversa entre companys d'ofici, una festa per descarregar tensions i fer néixer noves relacions.

Amb un parell d'hores no en tenim prou, senyors.

*Moltes coses et perdonariem! Però ens hauria agradat que fessis una "dramatúrgia" i no una lectura d'un llibre tan fabulós com 84 charing cross road