El dia ja es preveia complicat: han tocat les vuit i encara ronda
gent per la botiga.
En ple Juny (el mes més ingrat de l'any
pels llibreters), demanar als pocs clients que encara ronden que s'afanyin en
triar, és una temeritat tal com està el mercat.
Però això no era el que més ens amoïnava:
arribar a una hora raonable, si (la mitja horeta on parlen les autoritats era
perfectament prescindible) .
Arribar a dos quarts i trobar-te les
portes tancades, quatre senyors amb cara de pomes agres com a personal de
seguretat barrant el pas i la gent fora: NO TÉ PREU
Ens diuen que està ple, de res serveix la invitació que tenim a la mà, i, malgrat no ho posi en lloc ni hi havia
cap sistema per confirmar l'assistència, l'aforament és limitat:
NO
PODEM ENTRAR
Incrèdules e ingènues, havíem donat per fet que aquella era una
festa per a nosaltres, i aquelles qui es van afanyar en tancar la barraca
puntuals, el temps del trajecte les va deixar fora.
A no ser que siguis en Sergi Lòpez, que va
arribar tard i tothom li va perdonar*
Rere la tanca algunes twitejaven
furiosament la seva indignació, d'altres, entre elles una premiada, intentava
fer-se escoltar i, no ho sé del cert, em sembla que va acabar entrant.
Mitja hora més tard i ja en formació de
grup consolidat,vam invair una terrassa, on la cervesa (pagant) va córrer gola
avall: nou persones, llibreteres, bibliotecàries, representants, editores...
curiosament tot dones i ningú no sembla estrany: riuen i parlen entre sí, de
tant en tant, per a totes-
Expliquen on o en què estan treballant,..
Qui ha guanyat? pregunta una
el del barret- contesta una altra
AQUEST BARRET NO ÉS MEU! crida la Fina
És teu? li pregunta una
Sí, és meu,però no el barret!
Riuen totes, parlen de llibres, s'obre una
bossa, en surten un parell que van a petar a la taula, van de mà en mà on són
fruit de llambregades famolenques de paper tintat, i tornen a la bossa mentre
les noies segueixen preguntant-se quí es quí i quin és el seu paper en el món
del llibre.
Moltes ja es coneixien personalment,
d'altres, fins ara només al ciberespai, però ningú es fa estrany.
Passa el temps i es va afegint gent nova
en la mesura que eren rebutjats pels nostres coneguts ·agents de
seguretat", molts d'ells magnífics secundaris (distribuïdors o els seus
representants, principalment)
De sobte, sona el telf: el nostre enviat
especial a la porta (dona també) ens diu que ara ens deixaran entrar, així que
paguem, tornem a la porta i som rebutjades novament: La festa està a punt
d'acabar, a les deu ha de estar tothom fora...
A LES DEU????
AIXÒ M'HO FEIA MA MARE QUAN
ENCARA ERA MENOR!!!!!!!!
El cartell ens va confondre: el disseny,
el tipus d'activitats variades i engrescadores era més propi d'una festa
Moritz, aquelles on sempre hi ha un lloc per a tu, encara que la cervesa corri
a compte dels assistents, però on et sents ben rebut.
Era una festa Damm, i en sortir-hi els
assistents, noves i conegudes cares es van anar afegint al grup per
explicar-nos cóm havia anat mentre buscàvem un lloc per sopar on encabir-nos,
evidentment, el mundial estava de pantalla present i el menjar, sense picant,
no valia res, però això no ens va enterbolir l'humor, és més, com cridats per
una força major, part dels assistents, com el de la 22, la Broggi , l'Oblit, la Dòria ,...van anar apareixent
al racó del fumador, en plena nit i, de nou, enmig del carrer...
Va tocar la mitja nit, i l'hora d'anar a
casa, una mica enyorats pel que podria haver estat: un motiu de trobada on
tothom hi té cabuda, tot just abans de que arribi l'estiu, amb bona conversa
entre companys d'ofici, una festa per descarregar tensions i fer néixer noves
relacions.
Amb un parell d'hores no en tenim prou,
senyors.
*Moltes coses et perdonariem! Però ens hauria agradat que fessis una "dramatúrgia" i no una lectura d'un llibre tan fabulós com 84 charing cross road
*Moltes coses et perdonariem! Però ens hauria agradat que fessis una "dramatúrgia" i no una lectura d'un llibre tan fabulós com 84 charing cross road
