MOTIVACIÓ

L'avi (l’Emili) era llibreter (el seu pare ja ho era), el pare també es llibreter. Jo, de petita, imaginava que un dia ompliria de menjar la botiga, tancaria la porta d'accés al carrer i no en sortiria sense haver llegit tot el que hi havia: em fascinava la botiga i el seu assortit: des de còmics, a clàssics, fins novel·letes de duro.

He crescut envoltada de llibres en piles marcades per col·leccions o preus; separats per idiomes o temàtiques:

molts, marcats com vaques de l'oest amb el tampó brut de pols i tinta del segell de la botiga.

El meu avi llogava llibres, no era amic de propietats a llarga durada: de fet, d'això s'alimenta el llibreter de vell, d'allò que ara mateix fa nosa a alguns i els manca a d'altres.

Redistribució de cultura, en deia, i marcava, amb un toc de tinta, la nova lectura al costat invers on anotava amb un codi inventat per ell el preu que n'havia pagat d'entrada.

Això ha canviat radicalment: les eines i canals d'oci s'han multiplicat desaforadament, la tecnologia i el llenguatge han canviat tantíssim que podem afirmar amb rotunditat:

 la realitat sempre supera la ficció

Quan somiava en ser llibretera, mon pare, (sempre tan prudent) venia rescatar-me del meu atac de bovarisme i em recordava: "dels llibres no es menja"

He menjat d'altres feines fins als 25, i, acabat el meu creixement, el pare va consentir que malvisqués dels llibres.

Ara que ja sóc gran, he de dir que no li faltava raó: si les racions són discretes i no tenim masses inquietuts gastronoprohibitives, dels llibres es menja, però també es sua.

I és el que he fet fins ara, suar i desenvolupar una musculatura envejable, de cap també; han estat els clients, comercials, els catàlegs, els diaris, els altres llibres, juntament amb la meva curiositat, els meus mestres en els més de disset anys de frenètica activitat llibretera: fins fa poc, que ja somiava en sortir de la botiga i dedicar-me a veure què fan els altres, com s`ho munten, com escriuen, parlen, organitzen, com s'inspiren (els llibreters, com capellans i mestres, també tenim les nostres crisis) per poder oferir al sector una opció de qualitat.

Malgrat els anys i la duresa de l'ofici, em reafirmo: no en tinc prou, vull saber-ne més.

EL PREMI LLIBRETER DES DE L'ALTRA BANDA DE LA TANCA

El dia ja es preveia complicat: han tocat les vuit i encara ronda gent per la botiga.

En ple Juny (el mes més ingrat de l'any pels llibreters), demanar als pocs clients que encara ronden que s'afanyin en triar, és una temeritat tal com està el mercat.

Però això no era el que més ens amoïnava: arribar a una hora raonable, si (la mitja horeta on parlen les autoritats era perfectament prescindible) .

Arribar a dos quarts i trobar-te les portes tancades, quatre senyors amb cara de pomes agres com a personal de seguretat barrant el pas i la gent fora: NO TÉ PREU

Ens diuen que està ple, de res serveix la invitació que tenim a la mà, i, malgrat no ho posi en lloc ni hi havia cap sistema per confirmar l'assistència, l'aforament és limitat:  

NO PODEM ENTRAR 

Incrèdules e ingènues, havíem donat per fet que aquella era una festa per a nosaltres, i aquelles qui es van afanyar en tancar la barraca puntuals, el temps del trajecte les va deixar fora.

A no ser que siguis en Sergi Lòpez, que va arribar tard i tothom li va perdonar*

Rere la tanca algunes twitejaven furiosament la seva indignació, d'altres, entre elles una premiada, intentava fer-se escoltar i, no ho sé del cert, em sembla que va acabar entrant.

Mitja hora més tard i ja en formació de grup consolidat,vam invair una terrassa, on la cervesa (pagant) va córrer gola avall: nou persones, llibreteres, bibliotecàries, representants, editores... curiosament tot dones i ningú no sembla estrany: riuen i parlen entre sí, de tant en tant, per a totes-

Expliquen on o en què estan treballant,..

 Qui ha guanyat? pregunta una

el del barret- contesta una altra

AQUEST BARRET NO ÉS MEU! crida la Fina

És teu? li pregunta una

Sí, és meu,però no el barret!

Riuen totes, parlen de llibres, s'obre una bossa, en surten un parell que van a petar a la taula, van de mà en mà on són fruit de llambregades famolenques de paper tintat, i tornen a la bossa mentre les noies segueixen preguntant-se quí es quí i quin és el seu paper en el món del llibre.

Moltes ja es coneixien personalment, d'altres, fins ara només al ciberespai, però ningú es fa estrany.

Passa el temps i es va afegint gent nova en la mesura que eren rebutjats pels nostres coneguts ·agents de seguretat", molts d'ells magnífics secundaris (distribuïdors o els seus representants, principalment)

De sobte, sona el telf: el nostre enviat especial a la porta (dona també) ens diu que ara ens deixaran entrar, així que paguem, tornem a la porta i som rebutjades novament: La festa està a punt d'acabar, a les deu ha de estar tothom fora...

A LES DEU???? 

AIXÒ M'HO FEIA MA MARE QUAN ENCARA ERA MENOR!!!!!!!!

El cartell ens va confondre: el disseny, el tipus d'activitats variades i engrescadores era més propi d'una festa Moritz, aquelles on sempre hi ha un lloc per a tu, encara que la cervesa corri a compte dels assistents, però on et sents ben rebut.

Era una festa Damm, i en sortir-hi els assistents, noves i conegudes cares es van anar afegint al grup per explicar-nos cóm havia anat mentre buscàvem un lloc per sopar on encabir-nos, evidentment, el mundial estava de pantalla present i el menjar, sense picant, no valia res, però això no ens va enterbolir l'humor, és més, com cridats per una força major, part dels assistents, com el de la 22, la Broggi, l'Oblit, la Dòria,...van anar apareixent al racó del fumador, en plena nit i, de nou, enmig del carrer...

Va tocar la mitja nit, i l'hora d'anar a casa, una mica enyorats pel que podria haver estat: un motiu de trobada on tothom hi té cabuda, tot just abans de que arribi l'estiu, amb bona conversa entre companys d'ofici, una festa per descarregar tensions i fer néixer noves relacions.

Amb un parell d'hores no en tenim prou, senyors.

*Moltes coses et perdonariem! Però ens hauria agradat que fessis una "dramatúrgia" i no una lectura d'un llibre tan fabulós com 84 charing cross road

TRAFICANTES DE MILAGROS y OTROS DESENCUENTROS

Conan Doyle ha sido uno de los grandes entre mis primeras lecturas adultas por su principal personaje: Sherlock, que con vida propia, se sale del papel y tiene adaptaciones enormes en otros soportes.

Otro ser inmortal (por la imposibilidad de ser olvidado) es Harry Houdini, que tan sólo defraudó a su público cuando todos esperaban verlo salir de su ataud el día de su entierro.
Hombre de autocontrol casi sobrenatural, hizo muy buenas migas con el escritor. Lo leemos en "Sherlock Holmes contra Houdini"  que publica La Felguera Editores: el libro contiene la correspondencia entre estos dos gigantes, aunque el formato grande y, para mi gusto, demasiado ilustrado (se adjuntan fotografías de la época y se excede en la parte de Houdini, de texto más reducido), lo hacen menos asequible: Y es que no se trata de un toma y daca epistolar, sino de dos partes, a cada uno lo suyo, con sus ideas y opiniones, y, sí, de por medio, algunas cartas.
Cuando fui a la librería a pedirlo, me lo encargaron, aunque una semana después, al llamarme para que lo fuera a recoger, me esperaban con otra gran y magnífica sorpresa: "Traficantes de milagros y sus métodos" publicado por Nórdica, y cuyo autor es ni más ni menos que el señor HH. El volumen ya tiene una portada preciosa y una medida perfecta para el bolso, al abrirlo, y sin apenas leerlo, ya podemos disfrutar la maravilla que se incluye en las páginas centrales, un milagrito ilustrado que hace del diario de HH una deliciosa joya que da gusto tener a mano, mostrarla, revisitarla...
En sus páginas podemos escuchar la voz firme de HH, describiendo con detalle toda clase de famosos fenómenos de feria, su espectáculo, sus logros, sus fracasos, y, como buen spoiler que es, los trucos usados para, según él, no caer en el engaño...
Y es que HH sufrió una gran decepción gracias a su amigo ACD, quien, bienintencionadamente, quiso sorprenderle con una sesión espiritista al rey del escapismo para, así, poder comunicarse con su recién fallecida madre.HH, que ya disfrutaba reventando los shows de sus compañeros de oficio, puso a prueba la supuesta comunicación, con el resultado que ya conocemos: la amistad entre éstos dos quedó dañada para siempre e impulsó el ferviente impulso de desenmascarar a cualquier médium que se pusiera a tiro, tanto en forma de crítica en los periódicos cómo el montaje de espectáculos destinados a abrir los ojos de todos aquellos (que en la época fueron muchos) que vieron en el espiritismo una nueva tendencia y la posibilidad de seguir en contacto con sus seres queridos ya fallecidos.
La lectura del primero nos muestra la clara posición de cada autor, totalmente opuesta la una de la otra.La lectura del segundo despierta la curiosidad por el mundo del espectáculo ambulante, ofreciendo, al final de mismo, un listado relativamente útil sobre intoxicaciones por veneno con sus antídotos "caseros".
A raíz de ambas lecturas, he buceado en la red, visionado las no pocas imágenes en movimiento, y revisitado la biografía del que, sin duda, fue el mejor porqué así él lo quiso, Harry Houdini.
De ACD reviso la ficción, ya que, al igual que Sherlock, soy una empírica empecinada en demostrar que todo tiene una explicación razonable (y demostrable)

Os dejo con la maravilla que ilustra Iban Barrenetxea, para regocijo de muchos...

Traficantes de milagros y sus métodos