Ja sóm a diumenge, em llevo amb el so del campanar i el cel un pel encapotat... estic contenta perqué ja no hi ha res més a fer... no queden més llibres per entrar, sóc el que tinc, i no és molt. Els magatzems de llibres són buits i un to de sarcasme es dibuixa en els comentaris dels subdistribuidors: S'ho han endut tot, per tornar-ho demà passat...
Aquest any he intentat racionalitzar les compres i no ha servit de res, totes les comandes curosament estudiades han anat a parar a la brossa, la gent té massa feina i a deu dies vista hem diuen que hi haig d'anar personalment a fer les piles amb les meves pròpies mans i endur-m'ho jo mateixa... la sorpresa, quan d'entre les poques cues de volums faig una tria, es que al facturar-ho han retallat el nombre d'exemplars de 6 a 4 segons la mediàtica del títol..." N'hi ha d'haver per tothom, n'agafes masses" és la resposta que trobo quan demano una explicació. Vergonyós. Insòlit. Fa més de 15 anys que treballo amb aquesta gent i semblen llibreters de vell, cada any amb més polseguera a l'ànima.
No em preocupa massa. Ens adaptarem als nous temps, deixarem de teixir amistat i feina, que al final és la pela que queda a la caixa la que ens farà sobreviure un parell d'anys o potser més.Això també ho aplicaré a segons quins clients, que, igual que les amistats, n'hi ha amb les que no saps perquè perds el temps i d'altres que descuides per un excés de confiança.
Felicitats per a la noia dels ulls verds i els pantalons ajustats, que passa del “tio de la samarreta taronja” al "Xavi" en cinc minuts. Que Sant Jordi, patró del calaix de la llibreria, hagi estat propici.
ResponElimina